Els antics grecs tenien un costum digne d’admiració: a aquells que havien estat cremats, que se’ls havia empassat el cràter dels volcans, que havien quedat coberts per la lava, que els havien esquarterat les feres salvatges o se’ls havien menjat els taurons, a aquells que havien estat escampats pels carronyaires arreu del desert, se’ls construïa en la seva pàtria els així anomenats cenotafis, monuments sepulcrals buits, ja que el cos és foc, aigua o terra, però l’ànima és l’alfa i l’omega, és a ella que cal aixecar un temple.

Danilo Kiš, Una tomba per a Boris Davidovič (Barcelona: Angle, 2016), traducció de Simona Škrabec, pàg. 102

No hi ha emblema més colpidor de la cultura moderna del nacionalisme que els cenotafis i les tombes dels soldats desconeguts. La reverència cerimonial pública acorda aquests monuments perquè estan deliberadament buits o ningú no coneix qui hi jau; no n’hi ha precedents en temps passats. Per a sentir la força d’aquesta modernitat sols hem d’imaginar la reacció general davant del manifasser que va «descobrir» el nom de Soldat Desconegut o va insistir a omplir el cenotafi amb ossos reals. Quina estranya forma contemporània de sacrilegi!

Benedict Anderson, Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme (Catarroja/València: Afers/Publicacions de la Universitat de València, 2005), traducció de M. Àngels Giménez, pàg. 27