A casa, hem encès «minetes»: tantes com difunts tenim —recordats— en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’animeta. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts. «Per l’ànima de la tia Presentació… Per l’ànima de la tia Josepa-Maria… Per l’ànima de la meua cosina Maria… Per l’ànima del senyor Llorenç…» ¿Qui fou aquest senyor Llorenç? Metòdica, la meva mare esgota els seus recursos d’evocació. «Per l’ànima de la sogra del meu germà…» Sobre un fons de campanes tètriques, les pregàries van articulant-se fins a formar un petit mapa de sentiments i de records que jo ja no puc seguir ni gairebé arribo a entendre. Els morts són el passat, són un passat indiscernible, opac. Només «retornen» —si això és retornar— en la ràpida titil·lació de la nostra memòria, mentre dura un parenostre. En cada casa, ara, es practica aquesta breu resurrecció del clan.

Joan Fuster, 1-2 de novembre de 1957, dins Diari 1952-1960 (Barcelona: Edicions 62, 1969), pàg. 310