No, sé que no és l’Agnès qui et fa tornar a casa. L’Agnès ha nascut per suportar-ho tot, per a no exigir-te res. L’Agnès és morta. L’Agnès no existeix. Bé, dic mentida, sí que existeix. Existeix per a tenir cura de tu quan estàs malalt, com aquella vegada que tenies la grip.

Montserrat Roig, L’hora violeta (Barcelona: Edicions 62, 1980)

Perquè ja em direu on és la lírica en un grapat de cireres australs, per molt lluentes i saboroses que siguin, si han de ser ingerides amb el canell cobert i al caliu de la calefacció. En canvi, fer petar entre barra i barra la polpa d’una cirera de casa, que fa posar la primera pell de gallina del juny, té tot el sentit i no té preu. Dic mentida: si parlem de preus, encara és més barata, i si parlem de sentits, te’ls fa perdre tots. I, de retruc, la poesia, que també alimenta (si no l’estómac, l’esperit), hi és absolutament garantida.

Marta Rojals, «De més verdes no en maduren», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra, 2015), pàg. 225