El fet va coincidir amb les notícies de dos quarts de tres de la tarda de la ràdio nacional d’Espanya, i, a casa, aleshores, s’ensorra el món: el pare, sempre de conxorxa amb la minyona d’ençà que la pobreta de ma mare va pujar al cel, que ben guanyat se’l tenia, s’enfurisma i remuga. ¿Com és possible, senyor, que, tot i sent cosins germans, sigueu tan diferents: tu la santedat personificada i ell un bala? Segons diu, el que pregonen els locutors sobre els progressos del país és un enfilall de bòfies. La descarada de la Natàlia no solament li fa costat, «Tens raó, Miquel, es pensen que tenim llana al clatell», sinó que l’esperona. Aleshores em sulfuro però em mossego la llengua i ofereixo el meu sofriment silenciós per la salvació de les seves ànimes pecadores i corruptes.

Jesús Moncada, «Amb segell d’urgència», dins Calavères atònites (Barcelona: La Magrana, 1999)

Si asseverar és, d’alguna manera, garantir la veritat del que es diu, si et fas responsable de la veracitat de les teues paraules, per què no et sents responsable de la fiabilitat dels whatsapps que reenvies? No sols és responsable de les bòfies qui les inventa, també ho és qui les difon.

Tobies Grimaltos, Obvietats (o quasi). Filosofia necessària (Publicacions de la Universitat de València, 2021), pàg. 128