Quan els nens eren petits van anar més d’un cap de setmana a Viladrau. S’estaven en una fonda centenària, collien castanyes i menjaven faves estofades. Admiraven els arbres —vermells, grocs, morats— dels quals desconeixien els noms. S’hi feien fotografies —lluíííísssss!— en un intent desesperat de guardar el somriure esmoixinat de la Maria i el genoll pelat d’en Biel, l’alegria que havien compartit aquell cap de setmana, la sensació que tots tenien que cada dia que passava s’estimaven més. No sabien que, anys a venir, aquelles fotos només els portarien un esbós tímid d’allò que van viure. Les fotografies fixen instants, però no poden atrapar les olors ni les rialles, ni l’amor ni l’harmonia perfecta d’un moment. Provoquen, això sí, una gran enyorança. De vegades també una gran recança: érem tan feliços que no podíem imaginar els dolors i les tristeses que ens esperaven amagats al calendari. A partir de certa edat, mirar àlbums de fotos és un esport de risc.

Sílvia Soler, Nosaltres, després (Barcelona: Univers, 2021)

En sortir d’un revolt, el carrer aparegué davant seu com una boca esmoixinada. Va para el cotxe on començava el talús fet amb la terra remoguda i que ja deixava veure la direcció i el pendent que tindria el nou traçat de la carretera.

Jordi Font-Agustí, Contracorrent (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 47