En un determinat moment, Cioran fa una descripció de l’Eivissa dels anys seixanta, quan aparegueren els primers turistes i l’illa entrava (tímidament, encara) en la modernitat: «Un picapedrer d’Eivissa conta que fa deu anys, abans de la invasió dels turistes, els habitants eren amables, afables, us convidaven a menjar a les seves cases, deixaven la porta oberta dia i nit; ara, la tanquen amb clau, s’han tornat egoistes, a penes us dirigeixen la paraula, s’han fet sorruts i suspicaços, i mengen millor. Però que visquin millor, que siguin més feliços, això no és segur. Abans, guanyaven poc, però tampoc no tenien necessitats; ara en tenen moltes i han de satisfer-les. Per això treballen més que abans, es cansen, s’esgoten i, com els turistes, no poden estar quiets. El silenci ha desaparegut de l’illa…».

Joan Lluís Ferrer, «Cioran: un existencialista a Eivissa» (El Temps, 28 de gener del 2003)

Els marges caiguts, em deia el pare, són una mostra de deixadesa que un pagès no es podia permetre. Cada any en queien uns quants, de marges, i havia de refer-los. El mestre de la pedra era el vell de cal Quico, un home que passava moltes hores i dies treballant la pedra. Els seus marges es reconeixen encara avui, tot i que estan perduts enmig de feixes cobertes de boscos joves. Era possiblement el millor picapedrer de la seva generació. Tothom cuidava la pedra i en sabia els secrets. La pedra canta, em deia l’Antoni Torrent del poble de Verdú, que l’ha treballat a bastament i amb criteris artístics. Les pedres que es donen cops entre elles no sonen de la mateixa manera, no dringuen igual, tenen una tonalitat diferenciada, com la que distingeix unes campanes d’altres. Hi ha pedra tossuda i pedra flexible. La pedra viva sembla més intractable, però alhora és la més dòcil. La pedra dolça té menys consistència, tot i que es deixa treballar amb una facilitat incontrolable.

Lluís Foix, La marinada sempre arriba (Barcelona: Columna, 2014)