No puc entendre la vida sense passió. El meu avi feia paret seca i sempre deia: «Si ho feim, ho hem de fer bé». La passió és això, les ganes, l’alegria de fer les coses bé. De fet, jo solc comparar les dues feines: fer un poema és com fer paret seca. Cada paraula, com cada pedra, ha d’estar tan ben posada que la paret no s’ha d’esfondrar mai. En un altre sentit, també compar un poema amb una sessió d’acupuntura, perquè allò que vull és que cada paraula toqui un punt sensible del lector.

Ponç Pons, «Jo volia educar els al·lots. Mai vaig fer exàmens, feia exercicis» (Ara, 26 de desembre del 2019)

Des d’aquesta altura, només tu i la terra i les parets seques de sis pams d’alçària per donar sortida al pedreny que omple l’illa. Es nota la mà de l’home en les línies que travessen l’horitzó i que dibuixen quadres a la terra. Prest es nota la mà de l’home quan arriba a un indret salvatge. Trossos, tanques, divisions, propietats. Tot ha de ser sempre d’algú. El senyor té el control de la terra que el pagès conrea.

Maite Salord, El temps habitat (Barcelona: Proa, 2024)