Es va mirar la Dolors com dormia i la Carme com acabava de plegar l’última peça i ho posava tot en un cossi de vímet més vell que l’anar a peu perquè ja estava molt esfilagarsat, amb canyes que sortien per totes bandes i punxaven una mica. Com la Carme, si s’hi atansava gaire.
   —A quina hora obren les botigues? —va preguntar la Lola.
   —A les cinc.
   —Que et falta res? Puc anar a comprar, que la nevera ja té eco.
   —Poca cosa falta, pa ratllat i si vols quatre unces de pernil salat.
   —Digue-m’ho en grams, això de les unces, a ciutat no t’entendria cap dependenta.
   —Sis unces són mitja lliura.
   —Ara ho entenc, mare. Va, quants grams en vols?

Agnès Esquirol, Un grapat d’ametlles (Barcelona: Capital, 2023)

A la cuina, la taula parada per esmorzar des de la nit anterior. La mare ho ha fet sempre així. M’esperen les llesques de pa torrat dins d’un petit cistell de vímet, dues melmelades de gustos diferents, mantega, sucre blanc, sucre moreno i la cafetera fumejant. Ha pensat fins i tot en la pastilleta del ferro. Parar una taula és una manera d’estimar. Com a simbologia vital funciona. És una manera tan vàlida com una altra, i malgrat tot és contradictori rebre amor així i haver de combatre la perillosa sensació de no sentir-me a casa.

Marta Orriols, La possibilitat de dir-ne casa (Barcelona: Proa, 2023)