El significat d’andamis s’insinua ben clarament a l’arrel, anda-, la mateixa de la qual surten mots com andador (‘Pista al voltant d’una sínia’ i també ‘noi dels encàrrecs d’una confraria o germandat’) o andarec (‘Que es plau a rondar o voltar d’un lloc a l’altre’), així com els italians anostrats andante (‘Amb un temps moderadament lent, equivalent al pas tranquil d’una persona’) i el diminutiu andantino. Exacte: d’anar, fill d’amnare, evolució d’ambulare. Els andamis són, doncs, la manera pròpia de caminar de cadascú. «Quins andamis més llaminers que gastes, amb uns pantalons tan arrapadets, rei», hauria pogut etzibar la Núria Feliu amb aquella desimboltura.

Pau Vidal, 100 mots curiosos del català (Valls: Cossetània, 2023), pàg. 15

Aquella manera tan sòbria d’estar que temps enrere ja li havia notat a l’església se li havia com escampat per la roba, les sabates, els andamis, i ara semblava que tota ella fos així de natural. De seguida es va posar a xerrar alegrement per fer-me sentir còmoda i vam començar a caminar sense anar enlloc.

Elena Ferrante, La vida mentidera dels adults (Barcelona: La Campana, 2020), traducció de Pau Vidal, pàg. 36