Per aquelles dates hi havia un conseller en cap del govern, un tal Josep Bargalló, que tenia per costum vestir sense corbata, i a certa opinió publicada li va faltar temps per encetar un acarnissat debat sobre la correcció i els bons costums en l’esfera pública. Des d’aleshores ha plogut molt, fins al punt que aquell gest individual ara no només s’ha popularitzat, sinó que s’ha institucionalitzat. I el coll de camisa, avui, ja és gairebé norma entre autoritats i càrrecs públics, fins arribar a situacions tan peculiars com la d’aquesta darrera cimera del G7. Una trobada celebrada en un indret de postal, i on un grup bàsicament de senyors es van voler mostrar davant el món lliure amb unes camises blanques, envejablement ben planxades això sí, però sense corbata.

Francesc Espiga, «En coll de camisa» (El Punt Avui, 4 de juliol del 2022)

Les botigues eren obertes fins a les nou del vespre i el casino ple a vessar fins ben entrada la nit. La gent del poble s’havia adherit als lleures i costums dels forasters. Al costat de l’Ajuntament i davant l’església, altres bars servien les taules situades a les voravies amples. Després, enllà del centre, els xalets arrenglerats deixaven veure els llums que il·luminaven les tertúlies de la gent en coll de camisa i robes senzilles pròpies del temps.

Llorenç Sant Marc, La mort del benefactor (Barcelona: Selecta, 1981)