Joan B. Culla

Amb tot, la meva següent —i curiosa— experiència televisiva encara va tenir lloc sota el paraigua del circuit català de TVE i per inspiració i iniciativa de Sergi Schaaf.

L’estiu del 1984 s’esqueia el setanta-cinquè aniversari de la Setmana Tràgica, i a en Sergi se li va ocórrer commemorar l’efemèride d’una manera ben original: figuraria que la televisió es traslladava al 1909 i, durant la darrera setmana de juliol, s’emetria cada dia un fals informatiu de mitja hora (el vàrem batejar Telegaseta de Catalunya), amb cròniques, reportatges i entrevistes sobre els esdeveniments insurreccionals de setanta-cinc anys enrere a la ciutat de Barcelona. Els presentadors i reporters anirien vestits a la manera del 1984, però totes les imatges exteriors al plató serien reconstruccions d’època.

Es tractava, doncs, d’una moguda considerable, que exigí posar-se a treballar des del maig. En Borja de Riquer i jo érem els assessors històrics que, després d’haver decidit quines escenes i situacions calia evocar, proporcionàvem informació bibliogràfica sobre cadascuna d’elles al guionista que les havia de dramatitzar. I qui era el guionista? Doncs ni més ni menys que en Josep Maria, Papitu, Benet i Jornet. Ens reuníem en un estudi que ell tenia a la ronda de Sant Antoni i, a partir dels materials historiogràfics i memorialístics que nosaltres li passàvem en forma de fotocòpies de llibres, ell escrivia el guió amb una facilitat increïble, premonitòria de les exitoses sèries de televisió que sortirien del seu magí més endavant.

Va ser en el curs d’aquesta tasca d’assessorament i redacció que tant en Panxo Riquer com jo manifestàrem el desig de tenir algun petit paper en la sèrie, de fer-hi allò que s’anomena un cameo. En Papitu Benet hi estigué d’acord, no sense advertir-me tot seguit: «Però tu, Joan, has de fer de senyor, eh…». Després de pensar-hi una mica, vaig decidir que encarnaria el cònsol de França a la Barcelona del 1909, monsieur de Bellisen-Bénac, i llegiria davant la càmera —com si fos una declaració a la premsa— l’alarmat telegrama que el diplomàtic havia tramès a París el 29 de juliol a la tarda, suggerint l’enviament d’una força naval internacional per protegir els interessos estrangers a la ciutat revoltada. Era un document inèdit que jo mateix havia trobat a l’arxiu del Quai d’Orsay, i em feia il·lusió donar-lo a conèixer.

Així doncs, després d’haver anat a disfressar-me de senyor del nou-cents a Peris Hermanos —la gran empresa de sastreria teatral i cinematogràfica avui ja desapareguda—, un matí de principis de juliol vaig enregistrar la meva petita actuació en un salonet de l’Ajuntament de Barcelona, parlant el català amb un fort —i fals— accent francès. Un altre dia, a la plaça del Pi, vam escenificar una foto del 1909 en què un guàrdia civil detenia a punta de sabre un obrer sospitós vestit amb brusa. El guàrdia era en Borja de Riquer, i resultava paradoxal que ell, fill d’un autèntic comte, fes de simple número de la Benemérita, mentre que jo, fill de treballadors, representava un diplomàtic aristòcrata.

La sèrie es va emetre, com estava previst, entre el dilluns i el divendres de la darrera setmana de juliol del 1984, complementada amb un resum el dissabte. Per precaució, cada capítol de la Telegaseta de Catalunya anava precedit d’un rètol explicatiu, no fos cas que un aparent telenotícies parlant d’esglésies cremades i barricades pels carrers provoqués atacs de pànic. No em consta que n’hi hagués cap, i el programa obtingué bones crítiques i una audiència considerable quan TVE encara no tenia pràcticament competència.

Joan B. Culla, La història viscuda. Memòries (Barcelona: Pòrtic, 2019)

Vegeu aquí l’escena en què apareix J.B. Culla fent de cònsol de França (a partir del minut 7:28)