Tornaren a cavalcar cap a la ciutat. Fou un retorn sense neguits, deixant-se endur pel ritme dels cavalls. No van forçar-los el pas perquè no tenien pressa. Haurien volgut alentir la tornada, però les nits no són eternes. Helena s’hauria sentit feliç si hagués estat capaç d’abstreure’s de la proximitat de la guerra, però el parèntesi a l’entreforc fou breu. Els envoltaven signes d’alerta: les siluetes dels guaites a les torres, la remor dels soldats matiners que preparaven les armes, el cant dels ocells. Clarejava, quan van travessar la porta Dardània.

Maria de la Pau Janer, Tots els noms d’Helena (Barcelona: Columna, 2022)

Els guaites vigilaven a les Pedres Altes, molt lluny a cavall, que no vinguessin els caramens, uns homes que vivien de matar i sense por de res. Les seves dones eren petites i reien tot el dia. Però si alguna cosa no els agradava treien les dents. Les Pedres Altes, que des de l’esplanada del poble només es veien uns quants dies l’any i encara mig emboirades com si sempre plogués al damunt, feien una gran muralla que protegia les terres del senyor. Els cavalls dels guaites eren diferents dels cavalls de menjar i els criaven a part; eren petits i lleugers: per poder venir de seguida i avisar de pressa si els caramens s’acostaven. Cada sis mesos els guaites es rellevaven. A la primavera sortien quaranta homes a dalt de cavall, al dematí; i a la tarda arribaven els altres quaranta. Les criatures ens fèiem una festa de l’arribada dels hivernencs i dels estiuencs. Jo hi havia anat sempre: eren joves i magres i muntaven a cavall com si el cavall fos el seu acabament. Eren callats. Si algú els preguntava què havien vist, només deien, ombres.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (1986)