Guillem Frontera
Si algun dia tenia temps i humor —humor, en aquest cas, voldria dir la sensació que podria interessar algun lector— per escriure les meves memòries, miraria de contar com millor pogués la meva coneixença de Lionel Hampton. Per començar, l’hauria de situar en una cronologia exacta —no aproximada: devers 1966. Servidor em considerava aleshores un jove poeta —un poc empegueïdor, però es tractava d’això, més o menys—, i sotmetia la meva escassa inspiració a un sobreesforç inhumà. La quantitat de versos que vaig arribar a escriure —en aquell temps, n’escrivia quasi tants com el meu amic i rival Jaume Pomar— fa feredat. El temps n’ha fet desaparèixer la immensa majoria, i no és falsa modèstia dir que la resta està ben bé on està, o sia en l’oblit.
Res, que també era una mica col·laborador del diari Última Hora, que aleshores dirigia en Pepín Tous Barberán, que sempre va tenir vocació d’acompanyant de cançonetistes i d’empresari de varietés. En Pepín, per aquell entonses, tenia a veure amb una sala de festes estival, Tagomago, que feia la competència a Tito’s. Aquells anys desfilaren figures de primera magnitud per la nostra ciutat de Palma. Pagar, allò que se’n diu pagar, el diari ens pagava, però no massa. Els col·laboradors procuràvem ser compensats en espècies, com és ara entrada de franc a Tagomago i algunes copes si la cosa venia bé.
Els concerts de Hampton a la sala de festes varen constituir uns esdeveniments memorables. La presència física de Hampton a l’escenari et suggeria sobretot imatges vulcanològiques. D’aquell cràter negre emergia una música primigènia, servada fins aleshores en una mitologia oculta: d’aquest episodi geològic no se’n pot sortir indemne. O sia que ja em tens a servidor, jove poeta, fent rajar versos que no record, però que puc suposar patètics i convulsos, sobretot per manca de distància. Pau Llull, aleshores amic de Pepín Tous, puntal d’Última Hora i de Tagomago, em va descobrir amb les mans al poema, me’l va fer acabar a lo aviat i es va arreglar perquè es publicàs a l’edició de l’endemà del diari horabaixenc. Es veu que això no li havia passat mai, a Lionel Hampton, i es va emocionar, em va voler conèixer i es va fer traduir el poema. Li queien llàgrimes com un puny, de la desproporcionada emoció.
Al cap de pocs dies, actuava a Barcelona, i es va entestar a convidar-m’hi. Feliç, em vaig afegir a aquella tropa de músics negres que, per on passaven, deixaven una agradable estela d’aromes, amb un marcat predomini del de la marihuana. Tres dies a Barcelona amb aquella guarda constitueixen un dels episodis més gloriosos de la meva vida. Lionel Hampton i la seva dona m’agombolaven tot el sant dia. No sabien què fer per tenir-me content, quan servidor estava exultant. De manera que un horabaixa —ell, la seva dona i servidor ens preníem un whisky al bar de l’hotel Avenida Palace— es va començar a treure dòlars de les butxaques perquè jo els ficàs a les meves. Vaig reaccionar com m’havia ensenyat ma mare, i no vaig acceptar ni un cèntim d’aquelles quantitats que Hampton em volia donar —astronòmiques, o almenys m’ho semblaren. A la vista de la situació, i entestat a oferir-me un record de la nostra coneixença, entràrem els tres a una botiga de souvenirs i em va regalar uns gemelos de pèssima qualitat, amb la figura de don Quixot: una entranyable horterada que encara guard, com també guard les baquetes amb què aquella nit va destrossar part d’una bateria en ple deliri jazzístic.
Va tornar alguns anys després a Tagomago. El vaig anar a saludar i no es recordava molt bé de mi. Algú li va dir alguna cosa a l’orella, i aleshores reaccionà, oh, yes, the poet! Una abraçada molt convencional va posar final al que em pensava que hauria estat una amistat eterna. No podia ser. Un home no pot tenir grans amics de tota la vida per tot el món. Des d’aleshores la seva música deixa en l’aire un regust agredolç i una estela d’aromes marihuanades. Aquests dies, quan sentia parlar del meu amic de tres dies Lionel Hampton, un corquet d’orgull se’m removia a la memòria. I no he sabut fer allò que és millor en aquests casos, callar.
Publicat originàriament al Diari de Balears el 4 de setembre del 2002.
Lionel Hampton havia mort a Nova York uns dies abans a 94 anys.
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...