A banda dels repartidors les cases solien ser freqüentades per amics i coneguts. Segurament fou l’arribada de la televisió, de gran ajut per matar el temps, la que pegà el cop mortal al costum de les visites. Abans constituïen una pràctica social corrent, a més d’una manera força discreta d’assaciar la curiositat per les vides alienes amb les xerrameques i coverbos que els uns i els altres escampaven arreu. Les cases amb moltes visites eren les més ben informades de tot allò que no duien els diaris locals. Sovint les notícies que aquests propagaven tenien molt menys interès que les provinents del boca-orella.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 206

I al Delta, adés i ara, tant és que hi hagi internet com que no perquè les coses continuen funcionant pel boca-orella. Perquè ser de poble és una mica com ser del passat. Per sort, i per això mai agrairé prou a ma mare aquell anar-se’n de decibels a la cua del peix, la senyora Finín estava allà assentada, amb un ventall. Xiques, què busqueu? Un psicòleg, hai sentit? Mon fill ho és, se diu Manolo. Calla, que t’apunto lo teléfono d’allà on treballa.

Maria Climent, Gina (Barcelona: L’Altra, 2019)