Ja ho va dir Czesław Miłosz: totes les biografies són falses, també la seua. L’únic valor que els atorgava era —i això es pot aplicar a les històries familiars— de «reconstruir l’època amb la qual va coincidir una vida determinada». Exagerava, sens dubte, feia servir un recurs literari, no exempt d’una certa captatio benevolentiae, perquè ho deia al començament o molt al principi del seu interessant Abecedari. Diccionari d’una vida, que incorpora un fort component autobiogràfic.

Gustau Muñoz, El vertigen dels dies. Notes per a un dietari (Barcelona: L’Avenç, 2019), pàg. 50

No ens pot sorprendre, doncs, que ens hagin arribat llatinismes que es refereixen a alguns dels punts clau de reflexió d’aquestes disciplines. Captatio beneuolentiae (que ben sovint es fa servir sense el genitiu (va començar el discurs amb una bona captatio), n’és un. Al costat d’aquesta expressió, no és estrany sentir anomenar en llatí els altres moments del discurs fixats per la preceptiva clàssica. Se’n parla a les aules de llengua oral i ho fan també els manuals de llengua, oratòria i retòrica del nostre temps. Així, ens referim a l’exordium (l’exordi), o inici d’una exposició, dins el qual hi ha precisament la captatio beneuolentiae, moment decisiu en què l’orador prova de guanyar-se les simpaties del públic, de predisposar-lo al seu favor.

Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, 100 llatinismes més vius que mai (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 44