Com he dit més d’un cop, Josep M. Folch i Torres va fer més que ningú per a la popularització del català durant el segle XX, mentre li ho van permetre. Perquè, en primer lloc, escrivia molt bé. Va demostrar també amb més eficàcia quantitativa que cap altre escriptor que l’anomenat «català d’en Fabra» era apte per a tota mena de lectors i funcionava amb una efectivitat tan ben assumida que ningú no s’adonava que llegia o sentia la seva llengua passada pel sedàs del mestre i per l’aplicació de l’excel·lent deixeble. Amb la seva prosa narrativa, tan àgil com cap altra, tan viva i alegre, amb la més sentida veu que surt de la intel·ligència, és l’autor català que va fer més, durant el que anomeno el nostre segle d’or, perquè més catalans se sentissin reconfortats i plens d’esperança en el tracte amb la seva llengua.

Joan Triadú, Memòries d’un segle d’or (Barcelona: Proa, 2008), pàg. 155