Mercè Rodoreda
S’ajupí per recollir-se la roba i aixecar-la perquè hi ensopegava. Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia amb el marc de roses de plata. Acabà de resseguir la casa amb el braç estès, amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire. Del primer pis al vestíbul baixà l’escala amb el mirall encarat endarrere: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons; tot viu, desenfocat, fins que arribà al darrer graó, s’entrebancà i caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava, desapareixia. El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors, amb tota la força.
Fragment del pròleg a Mirall trencat (Barcelona: Club Editor, 1974)
Comentaris recents
comare
Sempre m'ha fet peça l'equivalent anglès: mi...
amarar
També "amerar"? "Amerar" no sols és la forma ant...
vilatge
A la plana del Rosselló, el CHENOPODIUM album és...
aiguatge
Nosaltres diem REIXIU, però no sé si ens referim...
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...