—Sou casat, pastor?
—Viudo, ermitana.
Davallaven per uns gratalls relliscosos, i li donà la mà per a que no caigués: després es posà a contar, reposadament:
—Veus aquí que jo havia baixat tot just de la meua terra i gordavi al mas de Sant Ponç, i s’atrapavi allà una criada com un pitxer de flors. Jo me la vai goitar setmanes i setmanes, fins que un dia l’emprengui a soles, i li fai: «Atrament, Lluci, a mi em sembli que em cal muller… te convindria pas marit, a tu?» I de seguida vam fer fira, sens estricolejar gaire, veieu! Sembla que ella també duia qualque pensadota a bestreta, feia temps… I així em vai casar… Ella era poc o molt parenta amb la jove i, com jo els hi duia els comptes pla bé justos, van voler de totes passades que ens quedéssim a la casa, com aleshores, fins que no pusquéssim més, i mos hi vam quedar… Bona gent, ermitana, els de Sant Ponç!… Quan el mal punt, feien enternir… Per això li duc llei, al mas: tots me sembli que encara em són quelcom…
—I la vostra dona, pastor? —preguntà la Mila, coneixent que aquella conversa plaïa a l’homenet.
—La meua dona durà no més que vuit mesos, ermitana! Malagonyada, a fe, que era or de copella!…
El pastor féu una llarga pausa i després reprengué:
—Un dia havien escurat la cort, i el carro estava carregat enmig de l’entrada, a punt d’anar-se’n: ella va per sortir… el cavai arrenca i me l’enclou entre el muntant de la porta i el botó de la roda…
—Verge santíssima!
—Diu que va fere un crit i un reblinco!
El pastor baixà el cap, i després afegí lentament, amb veu incerta:
—De seguida hi va ésser tothom; mes com ja estavi força enllà, enviaren un propi al metge, i al vailet que em cerqués a mi per la muntanya… L’atro arribà primer… Quan jo entravi, ja vai sentir els udols… com d’una besti quan la degollin… Feia espaumar… I a dalt m’ensenyaren un angelic que cabia ací, en la conca de les mans… Hauria sigut una rosa vera, el manyaguet! Déu los perdó!…
La Mila llançà un esguard de llàstima sobre l’homenet: tenia els ulls vermells i els llavis estrets.
Ella féu, per a dir quelcom:
—I no vos heu tomat a casar?
El pastor bategà els parpres i trigà a respondre.
—Hai pas tingut cor, ermitana! Sempre senti aqueis udols dins de l’oreia, i vegi a l’angelic davant dels uis… Déu sap què es fa, i nosatros som pas més que granets de pols, mes… aqueia cosa!…
I el pastor espolsà el cap com si encara no es sapigués avenir de la cosa aquella.
Ara la Mila se’l guaitava d’altra manera. També aquell home placèvol i rialler havia estat pessigat per l’escurçó del dolor, i amb tants anys com feia, encara la ferida li sagnava.
Víctor Català (Caterina Albert), Solitud (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1905]), pàg. 43-45
Comentaris recents
puntós -osa
"De què t'has picat, puntós, / que tot són morr...
joquer
Un comentari tangencial: a casa teníem conills, i...
tarannà
Com es ben sabut, a l'interior del País Valencià...
mannà
El gran diccionari de la llengua catalana dona per...
anar lluny d’osques
A banda d'un petit senyal, una osca és també un ...