Si la ressonància de la primera Assemblea de la Societat de les Nacions fou gran, els seus debats —la intervenció de cada orador en francès o anglès, anava seguida de la interpretació a l’altra llengua per un intèrpret— foren més aviat ensopits. Els intèrprets —no s’havia encara inventat la interpretació simultània— s’esgargamellaven, sobretot els anglesos, davant sales distretes i mig buides. Els intèrprets anglesos, en aplicació estricta del reglament, interpretaren del francès, és a dir, d’una llengua que la gairebé totalitat dels delegats havien entès perfectament. La seva feina era inútil, però el reglament era sagrat i els anglesos no n’haurien admès cap transgressió.
Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg. 233

Comentaris recents
saber quin pa hi donen
No pensava que l'expressió "quin pa s'hi dona", t...
alenar
Segons Eugeni S. Reig a El valencià de sempre...
alenar
D'algú qui xarra molt diem xarra més que...
no tenir un clau
Bon dia, això de no tenir un clau, no deu tenir a...
quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes
A la Pobla diem: si al cel hi ha ovelletes, a la t...