Viure en un estat i sentir, un dia rere l’altre, que t’hi tracten com un ciutadà de segona categoria, com un estranger, és una experiència que, salvades les distàncies, compartim els catalans i els palestins: potser arribarà un moment que tant els uns com els altres anirem pel món i ho tindrem tot pagat, com pronosticà en Francesc Pujols, però, ara per ara, més que pagat, el que ho tenim, si volem anar per l’estat que, volens nolens, ens ha tocat, és complicat.

Xavier Serrahima, «[Viure] La vida dels altres» (El Punt Avui, 9 de maig del 2014)

Com és ben sabut, la Nova Planta presenta al País Valencià uns aspectes de duresa política que no es donen tan abruptament als altres territoris de la Corona d’Aragó que si, certament, van perdre al mateix temps que el País Valencià, i per les mateixes raons —que no són altres sinó el «justo derecho de conquista»—, el conjunt de les seues institucions forals i el seu dret públic, van conservar en canvi una part del seu dret privat, amb tot el que això va implicar —per exemple, a Catalunya— de continuïtat de la seua catalanitat. Una catalanitat que volens nolens encara distingia el seu país dels altres territoris del rei d’Espanya, fet que ajudava els catalans a conservar la consciència d’integrar una col·lectivitat diferenciada.

Alfons Cucó, «Les fragilitats identitàries del País Valencià» (L’Espill, segona època, núm. 11, tardor 2002)