«Vol menjar-me els ulls», pensa el vell, i en un sobresalt alça el cap del coixí, obri els ulls com taronges i retorna, gojós, a la realitat de l’estança. «Cap formiga gegant! —diu—. Ni cap jove mort!».
   L’habitacle està desert, com sempre; de fora arriba la veu remota, descolorida, d’una moto. L’ancià s’incorpora feixuc, va al lavabo, es renta obsessivament el rostre amb aigua freda. «He menjat massa —diu—. Les digestions pesades provoquen malsons».

Manuel Baixauli, «Migdiada», dins Espiral (Barcelona: Proa, 2010)

Una de les conseqüències que va comportar l’estat d’incertesa d’aquella època va ser l’insomni i els malsons. En tenia un de recurrent en el qual el Papitu queia per un forat i jo només arribava a temps d’agafar-li una mà. Em posava a estirar perquè no se n’anés avall, però ell pesava molt i cada vegada s’enfonsava una mica més. Al final em despertava tota suada, amb mal d’esquena i de cervicals, tensa com si de debò hagués estat fent força durant hores.

Carlota Benet, Papitu. El somriure sota el bigoti (Barcelona: Columna, 2018)