Joan Coromines

Segurament són les històries anecdòtiques les que millor contribueixen a evo­car la gent que hem conegut. Les anècdotes abunden en el cas de Fabra i a ell li agradava de contar-ne, car és sabut que era un home d’excel·lent companyia. Però n’hi ha una que té el mèrit particular de no haver estat mai repetida des­prés de la seva mort, i que quan la contava (i ho va fer moltes vegades) li feia espurnejar els ulls de tant riure. És la història de la Gusarapa.

Els actors d’aquest fet, a més a més d’ell, foren els membres de la Secció Filològica de l’Institut, en aquell moment: L. Nicolau d’Olwer, Josep Carner, Joa­quim Ruyra i Lluís Segalà. No cal que us expliqui, segurament, qui eren els tres primers, homes eminents. Quant a Segalà, era el director propietari del «Co­legio de Cataluña», de pobra i mesquina memòria, la traïció del qual no te­nia cap mena d’atenuant possible, puix que es va produir l’any 1924.

A Segalà, que hom havia cregut un savi hel·lenista i que s’havia revelat, tan aviat com ingressà a l’Institut, com un pedant agafatós i pertinaç, un «ase car­re­gat de grec» (tothom repetia aquesta frase anònima, degut a la seva perfecta i venjadora justícia), li havien confiat la tasca, bastant fàcil si bé pesada, d’es­ta­blir la forma correcta en català dels noms propis de persona de l’Antiguitat hel·lènica. Amb una pesantor germànica, Segalà acomplia aquesta missió, sen­se el mínim sentit de mesura ni d’humor, acumulant dins una vella capsa de cartró una pila de centenars de cèdules corresponents a noms de quídams grecs, que presentaven casos insignificants, enutjosos i monòtons de proble­mes de forma o d’accentuació; i atabalava els seus col·legues, a propòsit de cada un d’aquests casos, amb el relat de fets biogràfics, mitològics i etimològics d’una durada inacabable. L’indulgent president de la Secció —el mateix Fabra— ja podia adreçar-li destres i discretes insinuacions; l’àcid gentilhome que era Ni­co­lau d’Olwer ja podia deixar anar, amb una discreció aparentment distreta, elo­qüents dutxes d’aigua freda: el vell mestre de minyons del «Colegio» no s’ado­nava de res. Atapeïda de cèdules, cada vegada més, la frèvola i allargas­sa­da capsa de cartró es corbava i gairebé es doblegava sota el pes de la paperassa.

Un dia en què Segalà es mostrà més despietat que mai amb la seva erudició emman­llevada, fou interromput, amb alleujament de tots, per Ruyra, que apor­tava una de les seves doctes i amenes llistes de preguntes lexicals de la llengua viva. Ruyra intentava d’explicar, a desgrat de les interrupcions perti­na­ces de Segalà (que insistia a exigir la solució immediata d’una de les seves enutjoses minúcies), què s’entenia en el nord-est de Catalunya pel mot gusa­rapa: una gusarapa és una bestiola feréstega que s’esmuny amagadament a fora de les foscors bosquetanes, a fora d’un catau tenebrós o del mig d’un jaç de fullam impenetrable: cos insinuant i tortuós com el d’una mostela, una fagina o una llesta guineu. «Sí —exclamà Carner—, és com aquest cedulari, que en té ben bé la forma». Bonyeguda, tronada i pudent ja d’unes quantes capes de pols, bicorne, doblegada en tres per un pes excessiu, la llarga capsa de frèvol cartró s’havia anat tornant cada cop més semblant a l’esquerpa bestiola.

Des de llavors el famós receptacle quedà batejat amb el nom de gusarapa. Però Segalà es tornà més pesat que mai exigint tirànicament l’atenció del docte aplec, reclamada per tantes altres tasques, més importants, per a la seva erudi­ció embafadora i trivial. S’estremien dient-se en començar les sessions: «Men­tre En Segalà no torni a treure encara la seva gusarapa!»

Carner, que no l’havia pas batejada sense una certa mala intenció, alarmat com estava de la tenacitat inestroncable de Segalà, prescindint ja de tot mirament, es resolgué a l’últim a posar fi a aqueixa tirania, i va amagar la polsegosa cap­sa en un armariet dissimulat arran de terra. L’animaló s’havia eclipsat, i tots els esforços de Segalà per ressuscitar-lo van ser endebades. Abatut, ple d’amar­gu­ra pels accessos de riure incontenible amb què sovint foren acollits els seus planys, Segalà acabà per resignar-s’hi, i aquells filòlegs de bon humor van pas­sar uns anys diligents, en part oblidadissos, en part còmplices, però per fi a cobert d’aquella amenaça obsessionant.

Fins un dia que calgué retrobar un preciós manuscrit del Mestre, molt de temps deixat de racó; i fou llavors que Fabra, oblidada ja la mala passada de Carner, va obrir entre altres aquell armariet, i fent seguir, d’una estirada massa eficaç, la tronada capsa, el morro bonyegut de la bestiola aparegué massa al des­co­bert perquè la ràpida intervenció de Carner impedís a Segalà de reconèixer-la. I aleshores el poeta, llestament i amb una alarma còmica, per tal d’esborrar les sos­pites del seu col·lega, s’afanyà a lliurar-la-hi; però cobrint-se la cara, com sota el pes d’un terror religiós, prorrompé en l’impromptu

A poc a poc,
guaitant ça i lla,
surt del seu cau
sota una tapa
— ai Segalà,
ni un punt no em moc,
sento un rau-rau! —
la gusarapa!

Joan Coromines, «Pompeu Fabra (1868-1948)», dins Lleures i converses d’un filòleg (Barcelona: Club Editor, 1971), reproduït a l’InfoMigjorn núm. 1.384, 10 de juliol del 2018