Sabia què s’esperava de mi; d’altra banda, el dol del pare i la innocència dels infants m’havien commogut fins al fons, així és que amb ànim serè vaig acceptar de casar-me amb el meu cunyat, passat el temps adient. Els pares van fer el cor fort i van voler de totes passades que jo tingués una veritable festa de noces, ja que els mesos havien passat i jo tenia només disset anys.

Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma (Barcelona: Destino, 1985)

I, a la fi, m’he decidit a telefonar-li jo. Ho faig per ella. Però em sento fatal. I sí, s’hi ha posat. Té una veueta feble i trista i m’ha dit que fa dos dies que és a casa. Que aquí li faran una altra mena de tractament, i que té moltes esperances. Però amb una veu que no semblava la d’ella. Jo he fet el cor fort i he mirat d’animar-la i li he dit que em moria de ganes de veure-la. I m’ha contestat: «No facis frases, Raquel: aquí l’única que es mor sóc jo».

Isabel-Clara Simó, Raquel (Alzira: Bromera, 1994)