Josep Carner

Era un carrer de tanques i de barraques buides.
Tot fent-hi via, solitari, vaig sentir
una veu feble entre la pols i prop de mi.
I jo mirava al meu entorn qui mai seria;
i solament hi havia
una ombra, la meva ombra, seguint el meu camí.
Mig despagat, vaig escoltar què deia:
—Só jo, que et vull parlar. No pas ningú
de totalment estrany a tu;
jo só la teva empremta; tu fores, si et deixava,
quelcom d’insòlit i de gens segur,
parença feta d’aire que un aire nou se’n du.
Quan, embriac o foll, tu dubtes del teu ésser,
veure’m a mi i assegurar-te’n és tot u.
Tinc per virtuts fidelitat i obediència;
vaig dreta al teu costat per la paret;
quan ella s’ha acabat, m’ajec per terra,
fidel encara a tu, que restes dret.
Som companys de camí i de recerques:
jo só qui es deixa comandar,
tu qui comanda,
i, dòcil, cal que atrapi ton gest, a estil del ca
que heu un tros de vianda.
—I tu em coneixes i em judiques? —Ben segur:
sóc tu mateix, tot i divers de tu:
fins, per mon geni fàcil
i en mon avanç calat i reflectit,
puc cabdellar-me o allargar-me
com tu fas solament amb l’esperit.
Mai amagar-me no sabries
cap nou afany, cap desesment;
a mi em pertoca de comptar-te i mesurar-te
el corregit inici de cada moviment.
El nostre pas em diu si goses o si dubtes:
sento el que penses quan no en dónes entenent.
Abaixa l’urc, et dic: talment, perquè caminis
és llei fatal que caminem tots dos;
jo, que sóc ombra, t’acompanyo encara
quan tantes d’altres ombres se t’han fos
de cos massís i de veu clara.
—Fas ton deure, ja ho sé, ben delerosa,
que jo sigui distret o bé malagraït;
digue’m, però: ¿i aquest servei no et reca,
oh filla d’un besar del dia i de la nit?

—No. Cap incerta sang no m’ha donat la vida,
mai cap desig no m’ha valgut turment:
per’xò no conec ira ni vergonya
ni delectança ni remordiment
ni mai, ombra que sóc, l’ombra d’un dubte.
A l’hora de ta fi
quan cessi, al teu costat, el meu camí,
m’esvairé pels aires, incorrupta.
Perquè, immaterial, no sentiré ploralles
davant d’un clot ja a punt.
A mi no mai em tocarà la terra
que et tiraran damunt.

Josep Carner, Poesia (1957), reproduït dins Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012), pàg. 76-78