Joana Raspall
La pilota i la sabata
fa temps que són enemigues.
No voldrien jugar juntes
i sempre hi han de jugar.
L’una rep les patacades,
l’altra malmet la puntera;
no hi ha més jocs, per a elles,
que aquell de botre i picar.
A la vida tot s’acaba…
i ve el moment que es fan velles.
Després d’estar abandonades
en algun racó polsós,
es retroben dins la panxa
d’un camió de deixalles,
camí dels abocadors:
—Hola, pilota aixafada!
—Hola, sabata esbotzada!
—Fa molt de temps que no et veia;
no tens ganes de jugar?
—Prou que ho faria, sabata,
si aconseguien inflar-me;
però i tu?
—Jo no puc moure’m
sense el peu que em fa xutar.
Han callat. Semblen amigues;
no en trauran res de renyir.
Al pas del temps, les baralles
sovint acaben així.
A compàs dels versos (Barcelona: La Galera, 2003)

Comentaris recents
saber quin pa hi donen
No pensava que l'expressió "quin pa s'hi dona", t...
alenar
Segons Eugeni S. Reig a El valencià de sempre...
alenar
D'algú qui xarra molt diem xarra més que...
no tenir un clau
Bon dia, això de no tenir un clau, no deu tenir a...
quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes
A la Pobla diem: si al cel hi ha ovelletes, a la t...