Joana Raspall
La pilota i la sabata
fa temps que són enemigues.
No voldrien jugar juntes
i sempre hi han de jugar.
L’una rep les patacades,
l’altra malmet la puntera;
no hi ha més jocs, per a elles,
que aquell de botre i picar.
A la vida tot s’acaba…
i ve el moment que es fan velles.
Després d’estar abandonades
en algun racó polsós,
es retroben dins la panxa
d’un camió de deixalles,
camí dels abocadors:
—Hola, pilota aixafada!
—Hola, sabata esbotzada!
—Fa molt de temps que no et veia;
no tens ganes de jugar?
—Prou que ho faria, sabata,
si aconseguien inflar-me;
però i tu?
—Jo no puc moure’m
sense el peu que em fa xutar.
Han callat. Semblen amigues;
no en trauran res de renyir.
Al pas del temps, les baralles
sovint acaben així.
A compàs dels versos (Barcelona: La Galera, 2003)

Comentaris recents
marraixa
La meva mare, la Lucie Mulceu, esposa Juanchich i ...
ple com un ou
Bon dia. Per si pot ser d´interès, L´expressió...
cappelat -ada
*quedar clar: ser clar, restar clar...
sense trencar ous no es fan truites
Jo ho tenia entès com a "mal necessari" per obten...
trinxar
Quan érem xiquets,a La Safor, fèiem arca i si la...