Després Joaquim M. Puyal ens regala una lectura interpretada, no apta per a enamoradissos, del següent paràgraf [de L’instint de la seducció, de Sebastià Serrano]: «Un lleuger aixecament de celles [i ell les aixeca], una minúscula capcinada [la fa], la inflexió d’una veu [ho diu en un altre to], un ritme respiratori excessivament profund o superficial [aquí em fallen les paraules], una microexpressió facial, un tímid contacte físic amb una altra persona [qui fos al seu costat!], un subtil moviment de llavis [mm!], un eixamplament de la nineta dels ulls, un toquet de foc a la galta [ai!], un bes [uau!], un somriure [meravellós, el seu] o un sospir [buf!] ofereixen el plus d’informació necessària per acabar de fer exitós l’acte comunicatiu».

Eva Piquer, «Turbulències afectives» (Avui, 19 de desembre del 2004)

I si els homes tot sovint tenen poca paciència, els arbres, en canvi, en tenen qui-sap-la, perquè així com els homes, quan una cosa els carrega o els ensopeix, se’n van a un altre indret, els arbres no es poden moure, i només fan una mena de sospir que els mou totes les fulles.

Josep Carner, El cavall encantat i altres contes (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978), pàg. 32