Pau Vidal

«Amb les coses de menjar no s’hi juga», va amonestar el director a l’articulista que havia fet broma sobre la borbonalla. La corona, la supervivència: les coses importants. Però el cas és que de coses de menjar n’hi ha de moltes menes: la pitança és aliment de beneficència perquè ve de ‘pietat’, les viandes permeten viure en general car vénen de ‘vivenda’, les vitualles i els queviures són ‘provisions de boca’ perquè eren el contingut del sarró de cada soldat (avui dia seria la carn arrebossada de la carmanyola de cada excursionista), la teca, la manduca… Per cert, temps era temps el privilegi de Barcelona pel qual era donat guiatge a tothom qui per terra o per mar portés articles d’alimentació, encara que el portador fos reu de delicte, era anomenat precisament ‘privilegi de vitualles’.

«El temps era tan implacable com sempre; però és més fàcil arrossegar un trineu carregat de bons queviures, que no caçar bo i morint-se de fam. Van deixar els cossos de vint-i-cinc foques colgats dins el gel de la platja, i a punt d’ésser usats, i s’apressaren cap allà on era la gent llur» (El llibre de la jungla II, traducció de Marià Manent, 1923).

Iepa-la!

Així com la carmanyola ha estat incorrectament denominada fiambrera (del castellà ‘fiambre’), la traducció de colmado per ‘botiga de queviures’ no sembla tan encertada, a pesar de la joliua sonoritat del terme, com aquells ‘ultramarins’ d’inequívoca procedència colonial. De tota manera, és un problema que aviat no tindrà raó de ser, a jutjar per la celeritat amb què aquests establiments estan desapareixent. Una última curiositat: sabíeu que la paternitat de la carmanyola se la disputen el carmagnol, soldat republicà francès, i el poble piemontès de Carmagnola, on es feien gecs i casquets amb aquest nom?

Pau Vidal,  En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Labutxaca, 2009)