—Els carlistes em demanaven que els seus soldats —digué textualment— poguessin entrar a Olot i avituallar-se de tabac i d’espardenyes, perquè sembla que van molt fluixos d’aquests objectes. Els vaig concedir el permís a l’acte. Ho vaig fer, principalment, perquè els meus soldats, que tenen dels carlistes una idea fabulosa i desproporcionada, veuran, quan vinguin a comprar, que són homes com els altres. Una vegada resolta aquesta petita qüestió, Lizárraga, que és un home integèrrim, incorruptible i molt eixut de paraules, deixà caure:
   —Ens estem matant, malgrat que som germans…

Josep Pla, Un senyor de Barcelona, dins Tres senyors (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 61

—Segur que han llegit que fa pocs mesos un jutge de Rímini va començar a investigar la gestió d’uns quants geriàtrics. D’aquests geriàtrics no n’hi ha cap que sigui del nostre editor, però segur que saben que té altres residències per a la tercera edat, també a la costa adriàtica. Déu nos en guard que algun dia aquest jutge de Rímini també acabi ficant el nas als negocis del commendatore. De manera que el nostre editor estaria content si trobéssim com es pot fer caure una ombra de sospita sobre un jutge massa tafaner. Tinguin ben present que avui dia per rebatre una acusació no cal demostrar el contrari, n’hi ha prou de deslegitimar l’acusador. Per tant, aquests són el nom i el cognom de l’energumen i en Palatino fa un salt a Rímini, amb una gravadora i una màquina de retratar. Segueixi aquest servidor integèrrim de l’Estat, no hi ha ningú integèrrim al cent per cent, potser no és pedòfil, no ha assassinat l’àvia, no s’ha embutxacat comissions, però segur que ha fet alguna cosa estranya.

Umberto Eco, Número Zero (Barcelona: Rosa dels Vents, 2015), traducció d’Anna Cassasas