Aquest fragment, tot sol, val més que totes les campanyes de sensibilització lingüística promulgades per la Generalitat durant els últims vint anys. Suggereixo que els ajuntaments de totes les ciutats, viles i pobles catalans haurien de penjar aquest fragment —dividit en frases soltes, si cal— a les banderoles municipals, fins que els catalanoparlants, vinguin d’on vinguin, assumeixin que parlar en castellà amb una persona nascuda a fora, només perquè aquesta persona hagi nascut a fora, és d’una mala educació inexplicable, a més de ser d’una estretor de mires que pot portar els mateixos catalanoparlants de pet a l’autoextinció cultural.

Matthew Tree, «El planeta de les parles», introducció a A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística, de Joan-Lluís Lluís (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 15

L’enterrament de ma mare va ser de les grans ocasions, perquè tenia el valor afegit que, al poble, les dones no es moren d’aquesta manera. Al poble, fora d’hores, només es moren els hòmens. Cauen pels barrancs, xafen el cotxe, s’estimben amb la moto, tomben el tractor. Però les nostres dones no. Altra feina tenen. Sobretot, com havia teoritzat algun cop la Joana, la d’aguantar tots els anys que calguin per poder cuidar-se dels seus vells. I dels vells i les velles que hereten dels seus hòmens, podria haver-hi afegit jo, però encara em faltaven molts anys per ser tan espavilada com ella. Les dones viuen, reviuen i sobreviuen, aquest sembla el seu destí. Les lleis naturals del poble ja s’encarreguen d’aquestes coses, però ma mare, ves per on, al volant d’un Seat Ritmo, camí de Móra, se les va saltar totes de pet.

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana, 2011), pàg. 22