Albert Mestres

Tinc mal de cap, tot el dia que fardes,
ets el millor, i no diguem el paquet,
fa salivera a les bledes que cardes:
però no tens pebrots ni jugues net,
fuges d’estudi amb mentides covardes,
fent-te l’ofès o engegant un bolet,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l’últim fa figa de pura enveja.

Un tòtil amb titola pel carrer
reüllant culs i sospesant melons
vas escudat en l’aire de no re,
les wambes Nike, les camises de tons
i ulleres negres, perquè ets un voyeur,
sols penses a sucar el rave en el fons,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l’últim fa figa de pura enveja.

Escaroles humides, flors obertes,
madures pomes, patates calentes,
la pera dins de carxofes sofertes,
tenir les olives sempre contentes,
són els teus somnis, les ànsies cobertes,
ja voldria conèixer les valentes,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l’últim fa figa de pura enveja.

Dius que folles com Déu, dic Déu n’hi do,
no em miris, noi, que no puc badallar,
ai que em fas mal, tens pèls al nas, minyó,
i et put l’alè, sort que en un dir “au, nen, va”
ja escups la saba, a sobre em caus rodó
i com un tronc et poses a roncar,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l’últim fa figa de pura enveja.

Em piques, noi, sense afaitar el Netol,
tens panxa de prenys, les cames com canyes,
el pit replè de molsa i mans de col,
i et canten les aixelles: ¿te n’estranyes?
No em toquis la figa i posa el futbol:
deixem el llit per a les musaranyes,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l’últim fa figa de pura enveja.

Au vés, pendó, que s’ha acabat el bròquil,
toca el dos, nano, i no et deixis la nota
per ta mare: “Vostè, senyora, moqui’l,
vostè li cal, li torno la pilota,
el nen s’ha equivocat de porta, toqui’l
vostè, els seu nap amb potes.” Siau, marmota,
que no ets sinó una fava que baveja
i a l’últim fa figa de pura enveja.

A sac (Barcelona: Edicions 62/Empúries, 1999)