Magí Camps

En el món de l’excursionisme (ara en diuen trekking), és cèlebre com mesuren el temps els pagesos. Cèlebre perquè per a una caminada d’una hora llarga, el pagès acostuma a deixar-ho en mitja, o en tres quarts a tot estirar. És per això que, quan algú no s’acaba de creure les indicacions temporals d’un altre, recorre a la facècia de la mitja hora de pagès. “Què trigarem fins a l’ermita, mitja hora normal o mitja hora de pagès?”.

Habituats als rellotges atòmics, avui molt sovint som incapaços d’entendre aquesta mesura indeterminada del temps que parla amb hores lògiques, però aplicant-hi dades subjectives: “Dinarem a quarts de tres”, per exemple, és la manera que ningú faci tard, si no és que arriba “a tres quarts de quinze”, hora imprecisa però sens dubte tardana. O quan un tronera entra a casa “entre tard i d’hora”, massa tard per anar a dormir i massa d’hora per llevar-se. Però anem ben enganyats, perquè entre la ràdio, la tele digital i, ara, la tele en alta definició, els senyals horaris que sentim ens arriben amb decalatges importants.

És llavors quan algú acaba arribant “a hora horada”, una expressió que el magnífic servei de Rodamots.cat (Cada dia un mot) va regalar als seus subscriptors (de franc) fa uns dies. És una locució que es fa servir quan algú arriba a l’últim moment i té la sonoritat de la paraula repetida, com en “cançó cantada” o “camí caminat”. Una hora horada és, doncs, una hora ja complerta. Però Coromines en discrepa. L’immens filòleg –que va morir el 2 de gener del 1997, ara fa vint anys (posem-nos drets)– opinava que l’expressió havia de ser “a hora orada”, perquè volia dir a una hora boja, a una hora desenraonada.

Posats a elucubrar, Joan Olivares, al seu blog Otos4, planteja una altra teoria força assenyada. Diu així: “Encara gosaré afegir una altra proposta: que orada siga sense hac, i que signifique resada o pregada. Posem-nos en el cas d’un monjo que havent-se quedat adormit, arribara al res d’una de les vigilies quan ja s’estaven ultimant les lletanies corresponents; és a dir, quan s’estava acabant d’orar aquella hora canònica anomenada vigilies i, doncs, l’hora estava gairebé orada (…) Aquesta frase té un significant semblant a una altra, potser més coneguda, que diu: arribar a misses dites”.

Aquesta expressió també la trobem en castellà amb la forma “a la hora horada”, que els diccionaris defineixen diferent: a l’hora precisa. Igual que tenim aquesta mesura de temps hereva de les hores canòniques, en tenim d’altres de més populars, com ara “amb l’hora enganxada al cul”, amb el temps massa just. L’escatologia sempre dona bons resultats.

La Vanguardia, 9 de gener del 2017