Amb setze anys no havia descobert, encara, cap raó de ser, cap raó que anés més enllà de ser-hi perquè sí, perquè s’hi és. Quan li vaig dir que de raons no n’hi ha, que les raons ens les hem de crear nosaltres diàriament, em va mirar com qui mira algú que no ha entès res de res. Va dibuixar un somriure sensual i burleta i em va dir que cap persona sensata no accepta jugar a un joc sense conèixer-ne les regles, sense saber qui són els contrincants i ignorant quin objectiu ha d’aconseguir per no deixar-se vèncer. Aquella mateixa nit, sota una cortina d’aigua de primavera, revitalitzant, va deixar-se caure des del balconet de la cuina de casa seva. Va davallar en pau les cinc plantes que la separaven de l’empedrat del celobert. Ningú no la va sentir cridar. Ningú no va sentir l’espetec del seu cos adolescent, esberlant-se contra el terra. No va fer gens de soroll perquè no va matar-se. Era morta de feia temps, i un cos mort cau de manera pacífica, sense molestar el son del veïnat. Cau sense caure.

Oriol Ponsatí-Murlà, Totes les estacions de França (Barcelona: Empúries, 2014), pàg. 95

—A la Sara li encantaria ser aquí, veure aquest sostre —pensà en Salacot en veu alta, com si hagués endevinat el que li voltava pel cap.
   —Salacot, amb què surts, ara? —El jove intentava dissimular la seva torbació.
   —Amb què surto? —continuà l’anglès, una mica burleta—. Que no era la màxima autoritat en la XIX dinastia?
   —XVIII dinastia —va corregir-lo l’altre—. Però si és a Chicago!
   —Oh sí, ja pots despatxar el teu servei d’informació. És al Caire.

Montserrat Segura, La reina faraó (Girona: Gorbs, 2014)