El meu pare, als partits del Baronense, passava tants nervis que no parava de donar voltes al camp. La seva condició de president li permetia caminar pel pas estret entre la línia de calç i les barres de ferro pintades de blau que encerclaven el terreny de joc. Així intercanviava opinions amb els que s’anava trobant, però moltes vegades només buscava l’assentiment dels interlocutors sobre aquell error de l’àrbitre que ell havia vist amb claredat meridiana.
   Recordo tres paraules que proferia posant el crit al cel. Primer interpel·lava l’àrbitre: «Àrbit!», i tot seguit hi afegia «xoriço!» o «orsai!», segons el cas. L’àrbit s’ha normalitzat en àrbitre, el xoriço continua sent un xoriço —malgrat que l’IEC no hagi admès encara el sentit figurat de lladre— i l’orsai és un orsai per obra i gràcia de Joaquim M. Puyal. […] Puyal fa servir orsai perquè era la paraula que gent com el meu pare —que no sabia un borrall d’anglès— feien servir com si fos català de tota la vida.

Magí Camps, «Orsai!» (La Vanguardia, 7 d’octubre del 2013)

Sant Blai i un àrbitre inexpert van jugar amb la Penya dels Malvats i els van fer guanyar el trofeu de l’Associació Esportiva Minerva. A les acaballes del partit, en la jugada de l’únic gol, es va cridar de manera enfurismada perquè tothom va veure l’orsai llevat del referee i els d’Ivars. Una colla d’exaltats van estar a punt de resoldre-ho a garrotades…

Isidor Cònsul, Tractat de geografia (Barcelona: Empúries, 2008), pàg. 17