Aquell dia, però, l’Eusebi venia sol i sense cap animal, esbufegant de la caminada, aclaparat per una notícia tan feixuga que deixà caure unes passes abans d’arribar a les portes de l’era:
   —Han matat els veïns de la masia de Laortó. Tots morts.
   L’amo de casa Borrell no s’ho podia creure:
   —Mai tant!
   —La dona aquest matí ha sentit belar el bestiar —va continuar el de Carreu—. Hi ha baixat i hi ha vist les ovelles aviades pels sembrats de vora la casa. D’un bocí lluny ha vist una dona morta a la porta de casa i se n’ha tornat corrents cap amunt. Ben esfereïda que ha tornat.

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (Barcelona: Proa, 2013)

La meva visita a Derrís ha tingut un epíleg que seria fastigós si no anés carregat de males intencions. En anar a pujar a la cavalleria per tornar cap a Sort, he trobat damunt de la sella un farcell de vísceres que han resultat ser de pollastre i que han aconseguit el propòsit de fer-me recordar l’escena de la mort del pastor. És evident que algú me les hi ha posat per advertir-me d’alguna cosa. L’alcalde m’ha dit que sempre n’hi havia de la broma, però tant ell com jo sabíem que no era pas broma la paraula que calia pronunciar en aquell moment, sinó amenaça. «Mai tant, home, mai tant —m’ha dit—, els de ciutat us ho agafeu tot molt a la valenta.»

Bartomeu Cruells, Els silencis de Derrís (Barcelona: Cruïlla, 2000)