En alguns casos, el pronom hi no s’usa per substituir algun tipus de complement, sinó que la llengua l’ha acoblat a una determinada forma verbal per atorgar-li un significat específic, una accepció nova; per aquest motiu, no és el mateix tocar (és a dir, percebre amb el tacte) que tocar-hi (és a dir, demostrar una certa agudesa mental). Passa el mateix amb veure: com a verb transitiu que és, pot dur al darrere qualsevol cosa visible —veure un partit, veure una posta de sol—, però si l’enllacem amb el pronom hi, veure-hi, es converteix en intransitiu, i no importarà el que puguem veure, sinó senzillament si tenim capacitat de visió o no. Ens poden embenar els ulls abans de fer-nos una sorpresa i preguntar-nos: «Hi veus?», de manera que només hi haurà dues respostes possibles, o sí o no, però en qualsevol cas aquesta pregunta no podrà ser només un trist «Veus?».

• Rudolf Ortega, Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l’abast (Barcelona: RBA La Magrana, 2014), pàg. 135