Hi havia molt de silenci. La Judit i en Joan anaren al passeig que dóna al mar. Tot era de colors imprecisos, les onades es confonien amb els núvols, que ennegrien dins de l’horitzó. Semblava una pintura d’en Turner. Un gat negre els seguia amb displicència i la Judit trobà que allò era de mal averany. Era un vespre grisenc i mullat, un vespre rúfol i de mar grossa, tocaren el mar amb els peus i la Judit es mullà els braços, es descalçaren i van córrer una llarga estona mentre les onades cada vegada eren més altes i es rabejaven d’escuma.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

Son nom [Königsberg] vol dir muntanya del rei. És pàtria del crític hebreu Herder i del filosop Kant, que vivia no gaire lluny d’aquí i és enterrat en la catedral, que està dins una illa del riu Cregel. Al centre de la vila es veu un gros castell, coronat d’una torre gòtica.
   La major part de les cases són de fusta, molt baixes dels dos costats; si tenen primer pis, les finestres donen sobre la teulada en forma de claraboia. Moltes teulades són de palla, ennegrida per les pluges i la humitat.

Jacint Verdaguer, «De Berlín a Rússia, 23 de maig de 1884», dins Prosa, a cura de Josep M. Capdevila (Barcelona: Catalònia, 1936), pàg. 26