plàstic

 

(del grec plastikos, modelable)

 

 

El 1863, es va convocar un concurs amb un premi de 10.000 dòlars a qui descobrís un material que pogués substituir l’ivori i així evitar les matances d’elefants. No podem estar segurs que el premi naixés per sensibilitat cap aquests paquiderms, perquè el va convocar l’empresa nord-americana Phelan and Collander, que fabricava boles de billar i potser el que volia era assegurar-se la continuïtat del negoci. A més, l’ivori era un material molt apreciat que també s’utilitzava en joieria, ornaments i tecles de piano, entre altres coses.

 

Un jove anomenat John Hyatt, que treballava en una impremta, va afrontar el repte i per bé que no hi ha dades fidedignes sobre si va cobrar els deu mil dòlars, va fer un descobriment que li va permetre fundar la seva pròpia empresa i guanyar-se molt bé la vida, a més de passar a la història. Hyatt va partir de la nitrocel·lulosa, descoberta casualment el 1846 pel químic suís Christian Schoenbein, i combinant-la amb càmfora, una substància extreta de l’arbre anomenat camforer, va obtenir un producte tan similar al dels ullals dels elefants que durant un temps se’l va anomenar ivori artificial. Aviat, però, va rebre el nom de cel·luloide. Era massa fràgil per fer boles de billar, però va trobar moltes altres aplicacions, com ara mànecs, implants dentals, pilotes de ping pong i pel·lícula fotogràfica. Poc després els germans Lumière van inventar el cinema i el cel·luloide va ser essencial en la seva difusió –tot i que és tan inflamable que de vegades simplement l’escalfor del projector l’encenia.

 

Hyatt havia inventat el primer plàstic comercial, tot i que aquests compostos no s’anomenarien així fins uns anys després. Plàstic prové del grec plastikos, que significa capaç de ser modelat i que ve de plassein, modelar. Potser per aquest origen etimològic, a mitjans del segle XIX va néixer la denominació de cirurgia plàstica.

 

Va ser un químic belga qui va aplicar el nom a un nou tipus de material. Leo Baekeland havia nascut, curiosament, el mateix any que Phelan and Collander va convocar el seu concurs. De jove va emigrar als Estats Units i ja s’hi va establir. El 1909 va anunciar que havia creat un material sintètic. El va anomenar bakelita. El nom aviat es va adaptar a diversos idiomes i en català el coneixem com baquelita. El va obtenir amb una barreja de dos compostos anomenats fenol i formaldehid i va resultar ser dur, resistent a la calor i al pas de l’electricitat i gens fàcil de cremar. A més, tenia un cert atractiu i va ser utilitzat per fabricar aparells de telèfon. Un altre ús molt popular que va tenir va ser la fabricació de discos de fonògraf. Després, per fabricar discos, el supliria un altre plàstic, el vinil. I aquest ha acabat gairebé com objecte de col·leccionista per culpa del CD, fabricat també amb un plàstic, el policarbonat.

 

La baquelita va ser el primer plàstic totalment sintètic, ja que no partia de cap producte natural. El que caracteritza els plàstics és que estan formats per llargues cadenes anomenades polímers –del grec poly, molts, i meros, parts–, que estan constituïdes per un compost –monòmer, del grec mono, un– que es va repetint. També hi ha plàstics, com la baquelita, que són copolímers, perquè no hi ha un sol monòmer, sinó dos de diferents, que es van alternant.

 

A partir d’aquí es van produir altres innovacions, que en poc temps portaren a un esclat de productes lleugers, barats, resistents i fàcils de modelar en la forma desitjada. L’era del plàstic havia arribat i el progrés de la química va permetre obtenir-ne tipus molt diversos amb aplicacions molt diferents. Fins i tot ara es pot fer un disseny molecular buscant amb polímers concrets una estructura que doni les propietats desitjades.

 

Aquest èxit potser ha estat excessiu i el nombre d’envasos, embolcalls, utensilis i aparells o peces fets amb plàstic i la facilitat amb què es poden llençar i substituir ha portat a una sobreproducció d’un residu que, si bé en pes pot ser menys significatiu que d’altres, en volum ho és molt més. Sortosament, també hi ha sistemes de reciclar el plàstic –tot i que alguns processos són costosos. I s’han creat plàstics biodegradables, és a dir, que es descomponen per sí sols –de fet, amb l’ajut de microorganismes– a la natura. Però tot això no evita que les muntanyes de residus plàstics creixin amb rapidesa. Potser caldria convocar algun altre premi. Però aquesta vegada no seria per salvar els elefants, sinó per no ofegar-nos nosaltres mateixos en residus.

 

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)