Manuel Vázquez Montalbán

Em diuen que el doctor Trias, candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, ha declarat que, si no guanya, està disposat a encapçalar l’oposició durant dotze anys. Sabent que ha ingressat a la secta maleïda dels candidats convergents a no guanyar les eleccions municipals de Barcelona, el senyor Trias potser ha volgut estimular el votant emotiu, esperant tocar-li el cor davant la perspectiva d’haver de patir una espera tan llarga com a aspirant. Viurem un any i un dia electoral, des de les municipals fins a les generals, i intentarem memoritzar els cromos dels presumptes guanyadors sense tenir en compte que gairebé tots són cromos condemnats a l’obsolescència, perquè els que perdin un dia o altre faran mutis, i les oposicions acostumen a quedar seduïdes i abandonades pels seus propis cabdills.

Trias fa bé assegurant la seva vocació oposicionista, però la seva decisió deixa en una posició difícil els candidats a això o allò que no semblen inclinats a suportar fins a dotze anys de soletat com a caps d’oposició de primera o de segona o de tercera. El significat de “cap de l’oposició” encara conserva certa aparença de poder a l’aguait o ajornat, però ser el cap d’arengada d’un partit menor, poca satisfacció deu aportar als polítics més egocèntrics o egolàtrics. Però, alhora que es glossa la previsible paciència històrica de Trias, sorgeix la pregunta: i Piqué? Si no guanya les eleccions autonòmiques i el PP baixa al purgatori electoral, ¿algú s’imagina el senyor Josep Piqué l’últim o el penúltim de la fila parlamentària catalana?

Els qui el coneixen asseguren que, com alguns místics del Segle d’Or espanyol, viu sense viure en ell des que Aznar va muntar l’Eix Atlàntic amb Bush i Blair i els consumidors catalans de productes democràtics i oceànics van sortir al carrer a protestar. Cada cop que Aznar es deixava acariciar per Bush o que la senyora Palacios buscava aparts amb Powell, un xicot ben plantat, Piqué, si no fos perquè és agnòstic, hauria resat al déu de les desaparicions perquè li permetés allunyar-se com més millor de l’ombra d’Aznar. Però com que és agnòstic i alhora optimista, es refugiava en l’esperança escassament teologal què no hi ha mal que duri cent anys. Les eleccions autonòmiques li permetran encara passar l’estiu en pau, sens dubte Piqué, home previsor, haurà pensat en el seu futur polític com a possible quart cap de l’oposició al Parlament, és a dir, ni tan sols al Parlamento.

Circulen apostes sobre el temps que podria tardar Piqué a dimitir en un acte de generositat per deixar que un altre defensi els colors del PP. Per altra banda, tampoc se sent massa volgut per l’aparell del Partit Popular català, on consta com a producte made in Aznar elaborat en un moment de debilitat emocional del senyor José María, en record d’aquells temps en què va aprendre a parlar català en la intimitat. Durant tota la guerra d’annexió de l’Iraq, Piqué ha callat tant que fins i tot s’ha notat el seu silenci per sobre de l’exhibit per Rato, i, un cop acabada la guerra en la seva primera fase, quan el silenci d’Aznar hauria pogut resituar la confiança que el temps ho cura tot, resulta que el senyor José María es passeja menjant-se les empanadilles de la senyora Bush, recuperant l’accent texà i presumint que, gràcies a les matances i mutilacions de l’Iraq, ha fet mèrits perquè els Estats Units renyin els militants d’Herri Batasuna i fins i tot podrien blasmar la seva conducta.

És comprensible que Piqué estigui preocupat, perquè no és el moment de passar-se a CiU o a la clandestinitat, tot i que és concebible que un home del seu talent pugui encapçalar algun dia un partit més pròxim a Collbató que a Quintanilla de Onésimo, aquell lloc magnètic on a José M. Aznar li creixen les ales i els accents.

Publicat a l’Avui el 10 de maig del 2003