L’acròstic del Rector de Vallfogona

 

 

L’acròstic del Rector de Vallfogona

 

Màrius Serra

 

Potser l’exemple més espectacular d’acròstic en català és el «Sonet set vegades acrostich» —també conegut com «En forma de labirinto»— de Francesc Vicent Garcia (1582-1623), el popular Rector de Vallfogona. El poema oculta el nom de Teresa de Jesús en 17 ocasions: 1 acròstic convencional, 5 mesòstics, 10 catadiagonòstics i 1 hipograma en el darrer vers:

 

Jesucrist

Tanta temor, Teresa, tanta pena,

entre excessives glòries i alegries!

Repara, i mira, que agraviar podries

esta esperança de ma llum serena.

 

Sossega, esposa casta, i asserena

aqueixa pena, que han bastat les mies

dar durador descans de infinits dies

en les eternes sales, per estrena.

 

Teresa

Ja la intricada i fosca nit inica

en bellesa de glòria veig se’m muda.

Sou, sens dubte, Senyor, sol de Teresa,

 

vostra esclava, ab un clau se vivifica,

segura, espós, que sou vós en sa ajuda,

torre, glòria, descans i fortalesa.

 

En un estudi minuciós sobre l’estructura d’aquest poema Josep Bargalló estableix un diagrama que mostra la retícula formada per totes les lectures acròstiques i proposa una disposició tipogràfica que facilita la lectura de les disset Tereses ocultes. Tot i això, els catadiagonòstics —acròstics en diagonal— només es poden llegir amb facilitat si el poema pren tres dimensions i es presenta en una disposició geomètrica establerta per l’especialista en el barroc Albert Rossich, autor d’una monografia força esclaridora sobre el mite del Rector de Vallfogona:

   

   Tan          Ta       Temor,     Teresa,     Tan         Ta pena,

   Entre        Exc      Essiv      Es    glòri Es,   i  al Egries!

   Repara       Ra, i mi Ra, que ag Ravia       R       pod Ries

   Esta         Esp      Erança   d E ma llum s Er          Ena,

   Sos          Sega,  e Spo        Sa       ca Sta,   i as Serena

   Aqueix       A    pen A,   que h An        b Ast         At les mies

   Dar          Dura     Dor        Descans     De infinits Dies

   En les       Etern    Es     sal Es,   per   Estr        Ena

   Ja la        Intr     Icada      I  fosca  n It       in Ica

   En         b Ell      Esa      d E glòria  v Eig       s E‘m muda,

   Sou,         Sen      S  dubte,  Senyor,     Sol de Tere Sa,

   Vostra escla Va,  ab  Un     cla U     se    Vi          Vifica

   Segura,    e S      S, que     Sou      S   en      Sa ajuda,

   Torr         E,   glò Ria,     d Escan       S   i  fort Alesa.

 

Durant l’elaboració de la seva tesi doctoral Rossich va estudiar unes «instruccions d’ús» del poema que permet disposar-lo en un prisma hexagonal en el qual cadascuna de les sis arestes coincideix amb la inscripció vertical de l’acròstic i els cinc mesòstics. Aquestes «instruccions d’ús» també estan versificades:

 

          Explicació del sonet anterior

 

                 Que es torre ‘l nom del Senyor,

          diu un profeta sagrat,

          y est laberinto intrincat

          es una torre, lector.

                 En la qual, si pujarás,

          devallant á plom la vista,

          per obliqua y recta llista

          de qui es Teresa veurás.

           Que en éxtasis elevada,

          y de salvarse duptosa,

          per via miraculosa

          de Christo es aconsolada.

                 No’t receles de pujar,

          pus qui devallar ne vol

          escala de caragol,

          y dreta la pot trobar.

                 Empero si acás te cases

          dintre la torre mira,

          trobarás una cadira

          en que, si’t cansas, descanses.

                 Perque al que no fuig lo cos,

          de emplearse en esta empresa,

          es torre de fortalesa,

          y cadira de repós.

 

Segons aquestes indicacions la disposició idònia del poema seria un prisma hexagonal —la torre— que permetria la lectura de tots els acròstics. La cadira esmentada podria formar-se amb l’hipograma teresià de l’últim vers. Talment un plagista a l’avançada d’Antoni Tàpies i la cadira que corona la seva Fundació al carrer d’Aragó de Barcelona.

 

Extret de Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 185-187