Damià Huguet: «Febrer en punt»

 

Com si tot fos quimera, i la lluna, i el sol

diguessin que és ben hora de llecorar el planter,

esmotxar la prunera o adobar la teulada,

que fineix el febrer i el maig no cau molt lluny.

Com si tot fos correcte, i mirar el rellotge

fos solament per sebre si són més de les cinc,

i aquest venter que fa, i encara són les cinc

damunt totes les lloses on el verdet blaveja.

 

Dins el llit, a la nit, entre les dues fosques,

callant entre el silenci dels cans que no pasturen,

escoltant la remor del vent, que tot ho esborra,

sense mica de son, obrint els ulls al món

entre dos dits de llana pens en aquestes coses;

que tot són vuits i nous, i cartes que no lliguen,

que estic marcat pel temps, jo que som impacient,

astut, armat de nervi, que no vaig mai de berbes.

 

I si em manca un glop d’aigua, o mig tassó de llet,

o em socarra la boca un grum de seca amarga,

és perquè he fumat massa. I si vull tornar beure

és que trob la nit llarga, i molt freda, i patesc,

com un brau que no escolta, gemegant a deshora.

 

Descalç sobre el trespol, amb mosques que mai dormen,

juraria que he vist cavalls als canelobres.

D’ajagut juraria que els llençols són el vent,

que la cambra és la tomba on pens el que no dic,

tan avesat a escriure quan l’escriguera és molta,

sentint dormir els fills, i que demà és divendres.

 

Inútilment el mal m’escriu, i no perdona.

Inútilment absent faig molt tard a tota hora.

I l’insomni, i els mals, i el bé, i cent rellotges

són una garba d’ombres que avancen passa a passa

cap a clots sense gent, cap a tenasses amples

on moren tots els morts i la fosca provoca

una ràbia que dura, una claror amb aucells

trencada inútilment, inútilment molt meva.

 

 

Damià Huguet, «Febrer en punt», dins Guarets a l’alba (Barcelona: Edicions 62, 1987)