Veies la mort, com arribava, pobra,
entre els dacsars familiars, no aquella
mort que tindria la iconografia
docta de gest i de severes teles,
sinó aquella altra, veritablement
indigna, de les malalties, les
injeccions i les pastilles, un
enrenou de culleres i tassetes.
Però ja no podries reclamar
«Aquesta no és la meua mort». ‘Qui sap
si és aquesta la teua justament?
Desistiment. Estés al llit, ho acceptes
tot. No saps res. Vinga la mort, aquella,
aquesta, la que siga. Qualsevulla.
• Vicent Andrés Estellés, El gran foc dels garbons (1958-1967), 67, dins Obra completa 1 (València: Tres i Quatre, 1978)
Torneu a enrenou
Comentaris recents
amarar
També "amerar"? "Amerar" no sols és la forma ant...
vilatge
A la plana del Rosselló, el CHENOPODIUM album és...
aiguatge
Nosaltres diem REIXIU, però no sé si ens referim...
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...