Mentre hi hagi brasa hi haurà caliu per escalivar patates i pebrots, tal com el poble català demostra diumenge rere diumenge, abraonant-se amb entusiasme sobre esplanades i restaurants de tot pelatge. Ara, el que costa de mantenir és el caliu metafòric: el que ens fa glatir pel company o la companya, el que fa que tot el camp sigui un clam o el que ens empeny a capbussar-nos en un local on el jovent sua la cansalada com si realment s’hi volgués rostir la pebrotera.
«Però’l públic anava al teatre, y de mica en mica prenia aires de negoci brillant lo que va trobar sos origens en el petit caliu d’uns quants trempats a la faisó dels temps» (Adrià Gual, Les orientacions, 1911).
Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: La butxaca, 2009)
A Alcoi he sentit moltes voltes que, quan algú canvia fàcilment d’humor (és una mica llunàtic) la gent diu d’ell: pareix el tio Caliu: ja plora, ja riu.
Déu sap qui era el tio Caliu. Potser no era ningú, només un redolí.
—Eugeni S. Reig
Torneu a caliu
Comentaris recents
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...
moll -a
Hi ha els "molls" de cuina, que són unes pinces. ...
tant li fa naps com cols
Al cançoner popular també hi ha naps i cols que ...
com una sopa
Agafar un pop, és una expressió...