Mercè Vallejo i Barba ens diu: «Els iaios de Vilassar de Mar [Maresme] en deien vòram, variant pel que veig de vorm…». Ja no es diu, ara? Tothom diu medusa?

I Sara Garcia Pinyol afegeix: «A la comarca del Baix Ebre i més concretament al meu poble, l’Ametlla de Mar, en diem móca, és correcte aquest mot? Fora de la nostra zona, no s’utilitza i en general ningú no sap el que és.»

El Diccionari català-valencià-balear en diu: «Pòlip de la família de les meduses, principalment l’espècie Rizostoma Cuvieri», i aclareix que és un mot «derivat de moc, per la seva consistència gelatinosa com de mucositat».

El diccionari de Joan Coromines recull uns versos de Pitarra amb aquest mot, però per la rima amb roques en devia fer la o oberta: «D’entremig de les roques | surt allò que en diuen moques, | que a tothom sol pessigar», i «Los crancs, saltant per les roques, | obrint-se ja les petxines, | i corrent, com gelatines, | per damunt l’aigua, les moques».

Josep Estruch Traité, de Badalona, aclareix:

Moca (ò) era un mot molt estès, però que està reculant ràpidament substituït per medusa. A Badalona ho havíem dit sempre així, amb o oberta. Ara ja som pocs els que continuem dient-ho, la majoria diu medusa. No és un derivat de moc (mucositat), sinó de moca (conjunt dels budells, entranyes) amb ò oberta. Confronteu amb la frase feta «No tenir tripa ni moca». Aquesta paraula, documentada des del s. XIV, té un origen incert *mauka preromà o indoeuropeu. Podeu trobar-ho si llegiu amb més atenció el Coromines mateix.

Idali Vera Grau, de Perpinyà, diu que Lluís Creixell, autor del Diccionari bàsic francès català, ha recollit moca a la Catalunya del Nord. També apareix al Vocabulari rossellonès de Renat Botet: «moca f méduse: “Va ser una moca | no jove ni vella | ni bella ni lletja, | ni torta ni dreta” (Josep Sanyas, “La moca ximpleta”, Veu Can. 1911, 16, p. 188)».