Lluís Emili Bou Gibert, de Barcelona, escriu: «La meva àvia, que va néixer el 1876, va viure i morir als 98 anys a Barcelona, amb ascendència al Baix Camp (Alforja), de la becaina en deia un cruc: “Me’n vaig a fer un cruc” (després de dinar, especialment).» I Víctor Iñúrria, de València, ens recorda que el mot més comú a les terres valencianes és becada, com també recull Eugeni S. Reig a Valencià en perill d’extinció: «Fer becades: pegar cabotades vençut per la son; becar». Víctor afegeix: «De fet, la pràctica diària del parlar valencià (que tot ho fa menut) és dir-ne “Pegar una beca[d]eta”.»
Torneu a becaina
Comentaris recents
amarar
També "amerar"? "Amerar" no sols és la forma ant...
vilatge
A la plana del Rosselló, el CHENOPODIUM album és...
aiguatge
Nosaltres diem REIXIU, però no sé si ens referim...
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...