Aquell vespre, a la llitera, vaig lliurar-me de ple als meus sentiments. Era tota la meva vida prop de la mare, que revisava, en l’escalfor reconfortant de les mantes. Recordava, especialment, perquè les circumstàncies ho propiciaven, els meus Nadals d’infant, i trobava que era el pessebre allò que els donava un especial encís. Per això els meus Nadals d’infant van associats principalment al pessebre que ens feia la mare, al meu germà petit i a mi, la vigília de Nadal, després de sopar d’una esgarrapada. Quan l’havia acabat, nosaltres ens n’anàvem a dormir, i ella se’n tornava a cosir, perquè les vigílies de Nadal es vetllava al nostre taller de sastreria, fins a la matinada: els clients, benestants, es podien permetre seguir la tradició de fer-se un vestit o un abric: «per Nadal, qui res no estrena, res no val».

Pere Carbonell i Fita, «Nadal al camp de concentració de Setfonts (1939)», dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili (Barcelona: Acontravent, 2009), a cura de Quim Torra, pàg. 22