A més, l’Elies sempre ha constituït un misteri obsessiu per al botiguer, que mai no ha aconseguit d’esbrinar com s’ho fa l’altre per gastar només un parell d’espardenyes mentre un vulgar mortal en malmet quatre, sobretot si tenim en compte que l’Elies no calça mai sabates, ni per la festa major, ja que és del domini públic que les que duia el dia del seu casori les havia emprat a un cosí germà del seu pare.

Jesús Moncada, «Informe provisional sobre la correguda d’Elies», dins El Cafè de la Granota (1985)

Viuda: ¿Em vols fer creure que hagi dit això, la princesa?
Plaerdemavida: ¡Ho acabo de sentir! ¡I pel forat del pany!
          «Així», tornava encara, «caiguda en el parany
              aquesta viuda crua i freda
              es donarà com una seda
          comprenent que un casori secret entre barrots
          li estalvia el suplici funest dels esquellots.»
Viuda: ¿D’això ha parlat? Em deixes morta.

Joan Sales, En Tirant lo Blanc a Grècia (Barcelona: Club Editor, 1972)