Allí mateix, en una petita taula, l’arriscada velleta li va servir un sopar excel·lent: bona carn rostida, bon pa de bona farina blanca, bon vi vermell, i unes darreries compostes de pomes i raïm.

Enric Valor, «El príncep desmemoriat», dins Rondalles valencianes 6 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)

Després menjaren en silenci. Com en el dinar del dia abans, Costura alabà ferm aquell cuinat.
   —És bo i gustós —digué acceptant repetir, sobretot perquè l’havien avisat que no hi havia darreria.
   —Figues seques. D’això sí que en tenim —oferí l’amitger, que tot just arribà per sopar— i ben molt que ens agraden. No les donam an es porcs, no.

Carme Riera, Dins el darrer blau (Barcelona: Labutxaca, 2008 [1994])