Riu. Cada vegada que ens trobem, som quasi veïnats, a Palma, em retreu «allò d’en Visconti», que també el fa riure molt, segur com està que els artistes en general són uns tipus amb molta llana pel clatell. Un dia li vaig contar que Luchino Visconti, en rodar no recordo quina pel·lícula, exigí que a les calaixeres del palau on transcorria l’acció hi hagués la roba de llit que hi hauria hagut en la realitat: amb la mateixa qualitat, els mateixos brodats fets a mà. No s’havien d’obrir per res les calaixeres, però Visconti creava així una atmosfera que embolcallava els actors i tot l’equip.

Guillem Frontera, La mort i la pluja (Barcelona: Proa, 2008), pàg. 224

Els joves que descobreixen Sales i s’adonen de la seva qualitat no s’expliquen que no hagi estat un autor més popular, al costat dels que a Catalunya han tingut més nom i projecció. No hi ha cap misteri: Sales va blasmar literàriament i indistintament els feixistes de Franco, els anarquistes de la FAI i els comunistes del PSUC, a més de ser un catòlic i un home d’Unió, i aquestes coses no podien fer goig a ningú, i quan diem ningú volem dir ningú, en l’època de la resistència antifranquista i posteriorment. El seu moment és ara i és bo que ara Sales sigui descobert perquè vol dir que els nostres joves creixen sense les nostres manies i la nostra llana al clatell. Fantàstic.

Manuel Cuyàs, «La resurrecció de Joan Sales» (El Punt Avui, 8 d’abril del 2012)