Però Foix agafà un tercer paper, i també va començar a llegir-lo. Quan va recitar el quart poema vaig comprendre que els dos primers que havia llegit no eren pas els poemes triats, sinó simplement els dos primers que hi havia dins aquella carpeta. No puc recordar, ara, quants n’hi tenia de guardats. Ni quantes carpetes, en total, va obrir. Només sé que no vaig poder aixecar-me d’aquella cadira del menjador fins a quarts de nou del vespre.
   Foix llegia amb una gran precisió fonètica i articulatòria, i era capaç de no aturar-se mai, com si fos un bevedor decidit a acabar-se una ampolla a petits glops, seguit seguit. Semblava que es drogués amb la seva pròpia veu.

Josep M. Espinàs, Relacions particulars (Barcelona: La Campana, 2007), pàg. 44

Quan els veren prendre la senda del Palau de Ningú-em-Veu, s’astoraren tots:
   —No vagen cap allí, bona gent!
   —Això voldrien els fantasmes del Palau: una tendra criatura com aqueixa!
   —Tornen-se’n arrere!
   Ells donaven les gràcies; però feien via, seguit seguit, cap a la mansió. I ben prompte n’arribaren a les portes.

Enric Valor, «Abella», dins Rondalles valencianes 5 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 122