Quant a la possible i desitjable modernització, o fins i tot agilització dels jutjats (l’esperança és l’últim que es perd), potser també faríem sort. Les inèrcies burocràtiques són àrdues de vèncer, i si no que ho expliquin a mant conseller de justícia que ha provat de fer avançar les coses. Però alguna cosa em fa sospitar que aquí, com a qualsevol mastodont, l’únic que acaba funcionant és una bona coça entre les potes. Una proclama d’independència podria actuar, en aquest camp, com una veritable coça. Faria saltar el monstre i tal vegada l’obligaria a córrer. De sobte, s’hauria de refer tota la legislació de dalt a baix; els usos lingüístics, la cadena de comandaments i lleialtats… Realment, estaríem assistint a la creació d’una nova legalitat, una sacsejada ben notable. I literalment, obligaríem molts magistrats, advocats i procuradors a marxar cap a l’infern de dos en dos. Us ho imagineu? Quina desfilada més edificant.

Alfred Bosch, «Advocats i procuradors» (Avui, 30 d’octubre del 2010)

La desconfiança dels pagesos valencians envers plets i tribunals deu venir de ben antic («Advocats i procuradors / a l’infern de dos en dos»), almenys tant com la dels calabresos, que tanmateix hi recorren ben sovint: «L’inferno è pieno / de notari e giudici, / uomini approbi / speziali e medici».

Joan F. Mira, Un estudi d’antropologia social al País Valencià (Barcelona: Edicions 62, 1974), pàg. 159